Parlar de la necessitat d’una Nova Cultura
de l’Aigua és parlar del repte de
la Nova Cultura de la Sostenibilitat que
els temps actuals exigeixen. I és, així mateix,
parlar sobre la necessitat d’assumir un nou enfocament
holístic i integrador en matèria de gestió
d’aigües. Sens dubte, la tradicional política
hidràulica es queda curta per recollir les necessitats
i les inquietuds de la nostra societat i per donar respostes
adequades als reptes que es deriven del nou paradigma de
la sostenibilitat. Conciliar l’aspiració a
millorar el benestar de tots amb el reconeixement i respecte
als límits de l’entorn natural, de manera que
es garanteixi la seva conservació, exigeix no només
un gir en els objectius d’aquesta política,
sinó també un canvi en les escales de valors
i en la cultura que impregnen la nostra societat.
Probablement,
les privilegiades societats occidentals d’avui dia
puguin permetre’s l’opció d’una
fugida endavant tot realimentant espirals d’insostenibilitat.
Però això només és possible
des de la immoralitat de sacrificar els drets de les generacions
futures i de fer créixer les injustícies planetàries
existents. La lluita contra la pobresa, l’ecoeficiència
i la conservació del nostre patrimoni natural són
claus d’un repte de responsabilitat ètica que
avui hem d’assumir. Des de la Nova Cultura de l’Aigua
aquest compromís ètic passa per construir
alternatives i exemples pràctics on les millores
de la qualitat de vida no només es demostren compatibles,
sinó que es basen en la recuperació i la conservació
dels nostres ecosistemes hídrics. En definitiva,
es tracta de viure millor amb menys recursos però
de millor qualitat i repartits de manera més equitativa.
Una
de les claus està sens dubte en reconèixer
i entendre que un riu és molt més que un canal
d’aigua, de la mateixa manera que entenem que un bosc
és molt més que un magatzem de fusta. Comprendre
els valors socials, culturals i d’identitat,
tant territorial com col•lectiva, de rius,
llacs i zones humides; conèixer la complexa
piràmide de vida que acullen; apreciar
la importància dels equilibris i les funcions del
cicle hidrològic natural i els serveis que ens ofereixen;
recuperar el sentit lúdic i el valor estètic
de l’aigua, tant en la natura com en els nostres entorns
urbans... tot això sense oblidar la necessitat de
gestionar amb eficiència les utilitats econòmiques
de l’aigua com a recurs productiu, conformen les claus
d’aquesta Nova Cultura. Claus, en definitiva, d’un
nou i necessari enfocament interdisciplinar. Un enfocament
on, més enllà d’assegurar un ús
raonable, social, equitatiu i eficient de l’aigua
com a recurs, es garanteixi també una gestió
sostenible dels rius i dels ecosistemes aquàtics.
Tot això des de la coherència i la complexitat
que representen les conques hidrogràfiques com a
unitat de gestió natural de les aigües continentals.
Font:
Fundació Nova Cultura de l’Aigua
